El vestit de seda blanca que duia posat només servia per protegir-la una mica de la fredor de la nit i intensificava la blancor (mort) del seu rostre. Fràgil com una bombolla es movia amb lentitud i parsimònia, però sempre amb el seu pas delicat, semblava que sabés perfectament on anava.
No vaig poder deixar de mirar-la i quan ens vam creuar, els seus ulls em van encisar (hipnotitzar). Sense poder-ho evitar vaig començar a seguir-la amagant-me de la seva presència (atraient) encara que d'alguna manera incomprensible jo estava segur que ella sabia que la seguia.
Començàrem a caminar pels carrers més estrets de les afores, on la humitat, obscuritat (por) i sorolls morts regnaven per tot; i sense donar-me'n compte ens vam anar allunyant del centre de la ciutat i ens apropàvem al seu regne. I mentre seguíem la nostra ¿¿nostra?? passejada les ombres es dibuixaven cada cop més amples (fredes) llargues (amenaçadores).
Arribàrem al cel, residència de molts ¿casa meva? i per primer cop aquell indret llunyà, inaccecible, em va semblar gairebé acollidor. Potser ella em feia (obligava) a veure'l d'aquesta manera; però no m'importava.
M'agradava.
S'aturà i per un moment l'encisament (fetilleria) va desaparèixer de la meva ment i vaig adonar-me que estava palplantat (empresonat) en un terra ple de flors que mai no acabava. Però ella girà amb un moviment ràpid, suau, i se m'apropà cautelosament (reptant). Immobilitzat vaig deixar que se m'acostés rendint-me en els seus braços deixant el meu cos (ànima) en les seves mans. I ella em feu un petó amb els seus llavis suaus i en aquell moment tota la meva vida (res) va anar marxant lenta però imparablement del meu ser.
El seu petó, així com ja havien fet els estels, em donà la benvinguda a la meva nova ¿¿existència?? en el que nosaltres anomenem el paradís, un paradís on només pocs elegits ¿¿privilegiats?? podem accedir.
Perquè la Lluna no és mentidera i perquè no la vestim més de dol.
Sempre llunàtica.
L'aura.
7 comentaris:
Segurament sigui pel canvi d'hora... o perquè em cal dormir una miqueta més... no se... però la qüestió, es que em tornaré a llegir el post en un altre moment per treure'n les conclusions pertinents i fer-ne un comentari del tot decent!
El que segur que ser del cert,... es que es un canvi important...
Reina, ja et diré quelcom!
No saps les ganes que tinc de tornar-te a trobar!!!
Muak muak i muak...Itxe.
Hola estimada,
Tots els teus comentaris son igual de benvinguts i d'agraïts, de tot cor.
És més, m'agraden més aquests, son espontanis i instintius.
Itxe, prova de llegir-lo un cop amb els ulls tancats i l'altre amb els ulls ben oberts; veuràs dues històries paral.leles.
Jo també tinc moltes ganes de veure't, moltes, i fer-la petar tan llarg com el nom de casa teva...
Un petonàs a la llum de la Lluna.
Avui, buscant un moment de relax... dintre de la meva jornada estressant del moment... m'he tornat a llegir l'escrit... ho he intentat de fer amb els ulls tancats...però la obscuritat del moment no em deixava veure res...així que he decidit fer-ho amb els ulls ben oberts, com tu m'havies indicat....
Quina ha sigut la meva sorpresa que veure un relat trist... apagat... malgrat la claredat de les teves paraules...ostres reina, tancar una porta per començar-ne una de nou..vull pensar, oi?... no ser...et podria dir un munt de coses més al respecte... però confio que el temps jugui al nostre favor i ens deixi retrobar-nos en el camí... clar! Amb flors o sense! Però retrobar-nos!!!
Un petó NO! Molts petons!!!
Itxe.
Hola guapíssima!!
Es que m'encanta, m'encanta la varietat d'opinions sobre unes mateixes lletres. Unes comentades directament al blog i d'alres per mail o trucades.
És sorprenenet.
Itxe, aquest post diu moltes coses depenent de com t'ho miris.
Pots trobar una història d'amor de primera divisió, pots trobar la pèrdua d'un ser estimat, pots trobar la història del planeta Venus i la Lluna metafòricament, no ho sé, ja em coneixes, em passen tantes coses pel cap i tinc tant poc espai que intento fer-ho caber tot, des del títol fins el punt final.
Espero i desitjo que aquesta atracció també ens fagi trobar ben aviat i comentar els temes entre birres i riures (com sempre).
En qualsevol cas, triis l'opció que triis al llegir-lo, i sentis el què sentis després de llegir-lo, el protagonista sempre és l'optimisme.
Una abraçada tan gran com la distància d'aki fins la Lluna.
L'aura.
Despres de donar-hi moltes voltes, llegir-lo uns quants cops i rumiar-hi una mica ja hi he trobat el meu sentit: La tunica de la dona de precioses corves segur que darrera porta brodada una poma mossegada i em porta, em guia, fins trobarme... dins l'applestore de nova york, amb una targeta-regal de credit il.limitat... quin paradis... (potser la dona és un iphone, i el porto a la butxaca). jajajaja.
Parlan seriosament, el text és precios i si, és un prisma que cada cop quel gires reflexa la llum d'una manera diferent. La cara del prisma que he escollit jo, me la guardo.
Salut i maneres de veurela.
Sr. Dejota...
Primera que no em sorpren que llegeixis tantes vegades tenint a les teves mans un fantàstic iphone que et permet fer fotos i que per tant, no et caldria llegir res més perquè una imatge val més que mil paraules.
En segon lloc repetir-te que ets un llepat i que de gran vull ser com tu.
En tercer lloc...jo aquí batallant amb el meu XP i tu fent-me la boca aigua amb la temptació de les pomes...qui t'ha parit!!
Jo em guardo el comentari del què veig al post i quan siguis major d'edat, ja te l'explicaré.
Salut, pomes i una mica de llet pels altres....
L'aura.
Publica un comentari a l'entrada