Què li puc treure de l'armari de dues portes, empotrat per l'espasa?
Tanco els ulls, com l'actor que mira fíxament el teló abans de sortir i ser jutjat pel que farà encara sabent i sentint que tot i valer la pena, no és real.
Un paper on serà el centre durant una estona, un vestuari efímer, una escena somiada, unes paraules ja escrites, un desitg insaciable del públic...
Uns seients més o menys còmodes per la postura de cadascú, una il.luminació més o menys adequada segons amb els ulls que s'està disposat a mirar, un espai més o menys petit segons la capacitat pulmonar de cadascú, un preu més o menys elevat segons el canvi que espera cadascú...
De sobte et sorpren que algú hi hagi anat per voluntat, sense importar-li seure o estar dret, sense vagància ocular i dil.latant tant que pot les seves ninetes, respirant curt i accelerat no pel poc espai sino d'emoció i disposat a entregar tots els seus estalvis a canvi de sentir el que està sentint en aquell moment.
La crítica sempre serà personal, però també transferible.
Així que obriré l'armari i el deixaré triar, no per criticar-lo, la roba ja apreta prou, però si per aprendre a acceptar altres convinacions.
Sense didal,
L'aura.
