Calaix de sastre...

...Quan el que més està de moda és anar al psicòleg, què li puc dir al nen que em demana què es posa de roba avui?
Què li puc treure de l'armari de dues portes, empotrat per l'espasa?
Tanco els ulls, com l'actor que mira fíxament el teló abans de sortir i ser jutjat pel que farà encara sabent i sentint que tot i valer la pena, no és real.
Un paper on serà el centre durant una estona, un vestuari efímer, una escena somiada, unes paraules ja escrites, un desitg insaciable del públic...
Uns seients més o menys còmodes per la postura de cadascú, una il.luminació més o menys adequada segons amb els ulls que s'està disposat a mirar, un espai més o menys petit segons la capacitat pulmonar de cadascú, un preu més o menys elevat segons el canvi que espera cadascú...
De sobte et sorpren que algú hi hagi anat per voluntat, sense importar-li seure o estar dret, sense vagància ocular i dil.latant tant que pot les seves ninetes, respirant curt i accelerat no pel poc espai sino d'emoció i disposat a entregar tots els seus estalvis a canvi de sentir el que està sentint en aquell moment.
La crítica sempre serà personal, però també transferible.
Així que obriré l'armari i el deixaré triar, no per criticar-lo, la roba ja apreta prou, però si per aprendre a acceptar altres convinacions.



Sense didal,
L'aura.

Contra més "semen", més riurem...

...No sé si algú de vosaltres va veure el reportatge d'ahir del 33: " La gran cursa dels espermatozous ". Jo si.
Tot i veure que l'hora del reportatge era tard, com a bona amant de la biologia, vaig fer esforços per mantenir-me desperta i veure'l.
Al.lucinant i molt visual.
Van representar els espermatozous a escala humana i els ous per tant, del tamany d'un edifici...(no hase falta desir nada más).
Durant i després de veure'l el meu cap no parava de treure conclusions i fer comentaris a dojo i pensava: "sort que els pobres no hi veuen, perquè si sabessin tot el que han de patir i que de tots (milers) només en triomfa un i que al país se'ns caracteritza per la mandra que tenim sempre en fer les coses...pensarien: "¡Que corra tu padre!"
Espero que us sorprengui tant com a mi i que prenem consciència de que el tamany no importa, que no perquè medeixis unes micres patiràs menys i tindràs una vida més fàcil i duradera.
També parla del zel femení...Aquí vaig tenir moltes preguntes.
Segons l'especialista que parla del tema, no només les bèsties manifesten el seu zel i la civilització no l'ha extingit a les dones, sino que perdura malgrat tot perquè no deixa de ser un instint de supervivència.
Quan una dona està en zel, abans de tenir la regla, es vesteix d'una manera més provocativa, parla d'una manera més atraïent i té més ganes de sexe (aquí vaig tenir un flaix d'una dona vestida de moc representant l'anunci tirant-se a sobre del mascle...bufff m'ho vaig treure ràpid del cap).
Personalment jo, com a dona, dies abans de la regla, si d'alguna cosa tinc ganes és de menjar! menjo compulsivament i tinc una "micra" de mal humor perquè em carden mal els pits i els ronyons. Si això és el meu zel...com no vingui el mascle amb una rajola de xocolata i uns taps per les orelles si vol consumar...ho porta clar!

Us adjunto l'enllaç perquè no té desperdici: http://www.tv3.cat/videos/2363269

L'aura, connecting people

Com un turró...

...Sentir com es fon el fred de la nit, veure com la neu son petites esferes de cotó que més tard ens abrigaran, com un parell de copes signifiquen molt més que les de la vitrina culé, com un àpat pot acompanyar tant i com es manufacturen els desitjos...no té preu.
Res més lluny que voler compartir.
Test de familia, branques d'amics i l'amor d'estrella...quin arbre tan ben parit.
Sé que moltes vegades he dit que els Nadals, ja no son el que eren. El record que tinc de xica no és ni de tros com ho visc ara. No sé pas de qui és la culpa, però tampoc cal buscar culpable. Simplement passa. El que per sort no ha passat és la il.lusió que sempre tinc. I es que viure tot això envoltada de qui més estimes...és molt gran.
Evidentment tampoc falta l'enyor. Enyor dels qui ja no seuen al meu costat, però també dono la benvinguda als nous ocupants. Tot va lligat, podria parlar de cercle tancat però tampoc és ben bé això, podria parlar d'extrems que circulen en el sentit de les agulles d'un rellotge constant i vital, formant una mena de cercle desigual i heterogeni, però d'igual magnitud i intensitat.
No he adornat els vidres ni he fet pessebre. Procuro tenir els vidres ben nets per veure millor, i puc veure les meves figures pràcticament a diari.
Què més puc demanar?
Tampoc he fet carta als reis, he preferit escriure aquí, perquè els meus reis sumen més de tres (no faré cap comentari sobre els camells...)i quan xiscli el despertador, obriré els ulls, que també van ser un regal.

Esperant la cavalcada al carrer...




L'aura.