El pròleg d'aquest any ha estat carregat de fortíssimes emocions ( molta impotència i dolor per la pèrdua de grans amics, plors, ràbia,enyorança... ) però alhora gràcies a tu, he anat despertant cada dia amb una mica més de sol, i gràcies a la teva paciència i a la meva voluntat gairebé em llevo amb les ulleres de sol posades....Un cop es toca fons només queda un camí, totalment ascendent, per tant, tot i que costi moltíssim, el recorregut pot ser infinit, mentre que de cara avall, tot és sinònim de límit.
Costa pujar, però sempre és molt més fàcil si vas agafat de la mà...Saps que no sóc persona d'excessos i que per tant no "ascendiré" més del que cal.
M'agraden les coses petites ( ho saps ) per la senzilla raó en que crec que tot lo petit es pot fer gran i que en el cas que tingui un final, la ferida mai serà tan gran, tot i que sempre dependrà de la intensitat..
Àgata, fins molt aviat.
L'aura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada