He despertat. La pena em domina.
Llargs anys he passat amb vosaltres, els quals em nego a resumir, absolutament cada detall conta.
Físicament lluny, la meva ment plora a diari i el meu cor pateix afonía de cridar-vos.
Sento que estic enmig d'una cruïlla, carregant una motxilla buida esperant a omplir-la una altra vegada, amb la ment en blanc i els ulls fixes a un senyal, on a la dreta hi sou vosaltres, a l'esquerra tinc el meu refugi de pau i on darrere em queda el camí fet aquests darrers 5 anys.
No sé on dirigir-me, però tinc la necessitat de desplaçar-me.
Uns em demaneu que torni, d'altres que no marxi...tantdebò hi hagués un indret en el que poguéssim conviure tots plegats.
Físicament no existirà mai aquest indret, però us confesso que en cada somni hi arribo.
El nus que tinc al coll estrangula la paraula tabú i aprofitant que dins de lo dolent sempre hi ha algo bò, interpreto que és un senyal per no dir-la encara.
Animant-vos a tots durant anys, he descuidat el fet d'aplicar-m'ho a mi mateixa, i ara necessito més que mai de la vostra memòria.
Mentrestant, m'he assegut. Amb les cames creuades, el meu cap reposa dins els palmells de les meves mans, amb els ulls tancats i al mig de la cruïlla, resto esperant a que el vent aprengui l'argot del meu cor i em confessi a cau d'orella el camí escollit.
L'aura.
Llargs anys he passat amb vosaltres, els quals em nego a resumir, absolutament cada detall conta.
Físicament lluny, la meva ment plora a diari i el meu cor pateix afonía de cridar-vos.
Sento que estic enmig d'una cruïlla, carregant una motxilla buida esperant a omplir-la una altra vegada, amb la ment en blanc i els ulls fixes a un senyal, on a la dreta hi sou vosaltres, a l'esquerra tinc el meu refugi de pau i on darrere em queda el camí fet aquests darrers 5 anys.
No sé on dirigir-me, però tinc la necessitat de desplaçar-me.
Uns em demaneu que torni, d'altres que no marxi...tantdebò hi hagués un indret en el que poguéssim conviure tots plegats.
Físicament no existirà mai aquest indret, però us confesso que en cada somni hi arribo.
El nus que tinc al coll estrangula la paraula tabú i aprofitant que dins de lo dolent sempre hi ha algo bò, interpreto que és un senyal per no dir-la encara.
Animant-vos a tots durant anys, he descuidat el fet d'aplicar-m'ho a mi mateixa, i ara necessito més que mai de la vostra memòria.
Mentrestant, m'he assegut. Amb les cames creuades, el meu cap reposa dins els palmells de les meves mans, amb els ulls tancats i al mig de la cruïlla, resto esperant a que el vent aprengui l'argot del meu cor i em confessi a cau d'orella el camí escollit.
L'aura.
2 comentaris:
Fa relativament poc que et conec, però,....com suposo que saps,....qui sembra recull, i pel que veig sembres molt bona llavor que,desitjo, t'alimenti encara més aquesta vitalitat,...
Ànims i bons desitjos,...
Joanet
Quina abraçada que et faria ara mateix...
Un petó maco.
L'aura.
Publica un comentari a l'entrada