El vestit de seda blanca que duia posat només servia per protegir-la una mica de la fredor de la nit i intensificava la blancor (mort) del seu rostre. Fràgil com una bombolla es movia amb lentitud i parsimònia, però sempre amb el seu pas delicat, semblava que sabés perfectament on anava.
No vaig poder deixar de mirar-la i quan ens vam creuar, els seus ulls em van encisar (hipnotitzar). Sense poder-ho evitar vaig començar a seguir-la amagant-me de la seva presència (atraient) encara que d'alguna manera incomprensible jo estava segur que ella sabia que la seguia.
Començàrem a caminar pels carrers més estrets de les afores, on la humitat, obscuritat (por) i sorolls morts regnaven per tot; i sense donar-me'n compte ens vam anar allunyant del centre de la ciutat i ens apropàvem al seu regne. I mentre seguíem la nostra ¿¿nostra?? passejada les ombres es dibuixaven cada cop més amples (fredes) llargues (amenaçadores).
Arribàrem al cel, residència de molts ¿casa meva? i per primer cop aquell indret llunyà, inaccecible, em va semblar gairebé acollidor. Potser ella em feia (obligava) a veure'l d'aquesta manera; però no m'importava.
M'agradava.
S'aturà i per un moment l'encisament (fetilleria) va desaparèixer de la meva ment i vaig adonar-me que estava palplantat (empresonat) en un terra ple de flors que mai no acabava. Però ella girà amb un moviment ràpid, suau, i se m'apropà cautelosament (reptant). Immobilitzat vaig deixar que se m'acostés rendint-me en els seus braços deixant el meu cos (ànima) en les seves mans. I ella em feu un petó amb els seus llavis suaus i en aquell moment tota la meva vida (res) va anar marxant lenta però imparablement del meu ser.
El seu petó, així com ja havien fet els estels, em donà la benvinguda a la meva nova ¿¿existència?? en el que nosaltres anomenem el paradís, un paradís on només pocs elegits ¿¿privilegiats?? podem accedir.
Perquè la Lluna no és mentidera i perquè no la vestim més de dol.
Sempre llunàtica.
L'aura.
