Bola 8...

...Vaig sentir no fa gaire que l'edat cronològica no és la mateixa que la mental, i és una veritat com un temple, però jo tampoc visc a Pamplona...què voleu què us digui.
Tot i semblar que constantment visqui en el país de Mai Més (per no dir en els mons de yupi...) per semblar tenir el cor de Peter Pan i l'ànima de Campaneta, sóc del tot humana, real i mortal.
M'agraden els contes, i a quí no li agraden? Els necessito. Necessito alimentar la meva imaginació per sobreviure.
Alimentant la imaginació fa que acabi el dia amb les agulletes mentals justes.

El mal de molts diu que la vida és una partida de cartes, on es passa absolutament tota la responsabilitat al pobre atzar i quan no interessa diuen: PASSO.
Jo no sóc partidària dels jocs de taula, no perquè no m'agradin els jocs reunits, sino perquè mantenir-me gaire estona sentada i quieta....és impossible.
Massa neguit, massa curiositat per fer coses, massa curiositat per descobrir, massa curiositat per coneixer i massa impaciència per contenir-la entre quatre ossos.

Estic en constant moviment, tant físic com mental. No em compararia amb un gran riu però si amb un afluent generós.
Moltes coses estic vivint en molt poc temps, el meu cervell dóna voltes de campana, els meus sentits tenen overbooking, tot plegat és tan intens que em desborda. És un plaer deixar-se portar per aquest torrent de sensacions sense patir el pànic d'ofegar-se.
És una fusió perfecta entre natura i matèria, entre pell i maquinària,una fusió industrialment humana.

Et pots prendre la vida com un joc per fer-la més amena, en aquest cas jo trío el billar. No hi jugo mai, la bola 8 no em barrufa...
Un munt de boles ( jo la blanca ), llises i ratllades (com les persones) on totes conviuen en una mateixa superfície, on es toquen, on es rocen, on es piquen, on es paren una al costat de l'altra... però totes, absolutament totes, al final van a parar dins d'un forat...



Tenia un euro i vull seguir jugant. Algú té canvi?

Una abraçada de carambola.
L'aura.