Com un turró...

...Sentir com es fon el fred de la nit, veure com la neu son petites esferes de cotó que més tard ens abrigaran, com un parell de copes signifiquen molt més que les de la vitrina culé, com un àpat pot acompanyar tant i com es manufacturen els desitjos...no té preu.
Res més lluny que voler compartir.
Test de familia, branques d'amics i l'amor d'estrella...quin arbre tan ben parit.
Sé que moltes vegades he dit que els Nadals, ja no son el que eren. El record que tinc de xica no és ni de tros com ho visc ara. No sé pas de qui és la culpa, però tampoc cal buscar culpable. Simplement passa. El que per sort no ha passat és la il.lusió que sempre tinc. I es que viure tot això envoltada de qui més estimes...és molt gran.
Evidentment tampoc falta l'enyor. Enyor dels qui ja no seuen al meu costat, però també dono la benvinguda als nous ocupants. Tot va lligat, podria parlar de cercle tancat però tampoc és ben bé això, podria parlar d'extrems que circulen en el sentit de les agulles d'un rellotge constant i vital, formant una mena de cercle desigual i heterogeni, però d'igual magnitud i intensitat.
No he adornat els vidres ni he fet pessebre. Procuro tenir els vidres ben nets per veure millor, i puc veure les meves figures pràcticament a diari.
Què més puc demanar?
Tampoc he fet carta als reis, he preferit escriure aquí, perquè els meus reis sumen més de tres (no faré cap comentari sobre els camells...)i quan xiscli el despertador, obriré els ulls, que també van ser un regal.

Esperant la cavalcada al carrer...




L'aura.