Centrifugat mental....

...Acabo de posar una rentadora, i m'he adonat que fa molt temps que li cardo Neutrex i encara no he aconseguit el look de la paia de l'anunci.
Què faig malament? si el futur ja és demà, els comptes no em surten.
Per quin valor he de multiplicar el demà (futur on se suposa que les dones tindrem el cabell curt i blau i no farem res més que rentar amb lleixiu) per tenir el cabell blau de gratis?
I el botó de "menos planchado", exactament què fa, que t'il.lusionis per res??!! la roba surt igual d'arrugada...
Llavors està el tema dels diferents recipients dins del calaixet, on només sé de segur que el suavitzant va al del mig perquè és mooolt més petit,i amb lo mega concentrats que et diuen que son...és de calaix! (mai millor dit) però què passa amb els altres dos?
Sé que hauria d'haver-me llegit les instruccions de l'electrodomèstic en qüestió, però clar, és un totxo considerable, i en el seu moment, en comptes de deixar-lo a la tauleta de nit i anar-me'l llegint, vaig optar per esperar a que sortís el DVD.
La roba surt neta, però sempre surto del quartet amb la sensació d'haver-me deixat algo o simplement sabent que no ho he fet bé.
No us passa?
Clar, i llavors està el tema de les temperatures, que ja em diràs tu. Quí t'assegura que realment estàs rentant amb aquesta temperatura? no pots obrir i ficar el dit mentre està funcionant!!!
Faig un repàs de les etiquetes i llavors faig la mitja de la temperatura i giro la rodeta segons el resultat. Tot això quan tinc temps, si no el tinc....faig servir el comodín de.... mi madre!
Buff, les feines de la llar, m'atavalen.
Em foten enveja els nuvis de l'anunci de Veri, si, si, aquells que es van casar a molts metros d'alçada per estalviar-se la presència de les sogres una estona. Aquesta paia, està clar que rentarà tota la seva puta vida amb aigua freda!
En resum, veig que si no ets molt "muntanyenca" (em carda molta gràcia cada vegada que la sento dir: "som molt muntanyencs") acabaràs Veri desquiciada...

En fi, que si vas esperant el futur, ho portarem Veri clar en aquesta vida....

Aclarint (sense suavitzant) dubtes,
L'aura.

Mai és tard, i mai és suficient...

...Toc, toc!

Sé que fa molt de temps, aviat farà un any, que no dic res.
No ha estat falta de temps ni de ganes, creieu-me, però no he estat capaç de plasmar tot el que sentia, veia, gaudia, odiava..en resum, incapaç de dir res.
He patit molts canvis, i no tots per gust, però aquí estan, amb mi. Alguns espero que restin i d'altres que se'ls hi acabi el lloguer.
Facebook, Twitter i poc més en son coneixedors, però només de manera fugaç. Intents de Big-Bang.
Espero i desitjo reprendre el costum, perquè hi ha costums que m'agraden i que per què no dir-ho, les necessito.
I perquè jo també vaig veient coses pel món que m'estan agradant tant...

Avui he començat fent una prova de canviar el format i ves a saber si el mantindré o durarà de Nadal a Sant Esteve, la qüestió és no deixar-se oblidar tan fàcilment, perquè qui no corre vola i qui no escriu deixa de ser part de la seva vida.
Faré servir el mateix alies que tinc al Twitter perquè continuo naufragant per internet, poder algú que no sigui el de l'anunci de Grimaldi Lines, em dóna un cop de mà i m'ensenya a navegar.


Us segueixo.
L'aura.

Calaix de sastre...

...Quan el que més està de moda és anar al psicòleg, què li puc dir al nen que em demana què es posa de roba avui?
Què li puc treure de l'armari de dues portes, empotrat per l'espasa?
Tanco els ulls, com l'actor que mira fíxament el teló abans de sortir i ser jutjat pel que farà encara sabent i sentint que tot i valer la pena, no és real.
Un paper on serà el centre durant una estona, un vestuari efímer, una escena somiada, unes paraules ja escrites, un desitg insaciable del públic...
Uns seients més o menys còmodes per la postura de cadascú, una il.luminació més o menys adequada segons amb els ulls que s'està disposat a mirar, un espai més o menys petit segons la capacitat pulmonar de cadascú, un preu més o menys elevat segons el canvi que espera cadascú...
De sobte et sorpren que algú hi hagi anat per voluntat, sense importar-li seure o estar dret, sense vagància ocular i dil.latant tant que pot les seves ninetes, respirant curt i accelerat no pel poc espai sino d'emoció i disposat a entregar tots els seus estalvis a canvi de sentir el que està sentint en aquell moment.
La crítica sempre serà personal, però també transferible.
Així que obriré l'armari i el deixaré triar, no per criticar-lo, la roba ja apreta prou, però si per aprendre a acceptar altres convinacions.



Sense didal,
L'aura.

Contra més "semen", més riurem...

...No sé si algú de vosaltres va veure el reportatge d'ahir del 33: " La gran cursa dels espermatozous ". Jo si.
Tot i veure que l'hora del reportatge era tard, com a bona amant de la biologia, vaig fer esforços per mantenir-me desperta i veure'l.
Al.lucinant i molt visual.
Van representar els espermatozous a escala humana i els ous per tant, del tamany d'un edifici...(no hase falta desir nada más).
Durant i després de veure'l el meu cap no parava de treure conclusions i fer comentaris a dojo i pensava: "sort que els pobres no hi veuen, perquè si sabessin tot el que han de patir i que de tots (milers) només en triomfa un i que al país se'ns caracteritza per la mandra que tenim sempre en fer les coses...pensarien: "¡Que corra tu padre!"
Espero que us sorprengui tant com a mi i que prenem consciència de que el tamany no importa, que no perquè medeixis unes micres patiràs menys i tindràs una vida més fàcil i duradera.
També parla del zel femení...Aquí vaig tenir moltes preguntes.
Segons l'especialista que parla del tema, no només les bèsties manifesten el seu zel i la civilització no l'ha extingit a les dones, sino que perdura malgrat tot perquè no deixa de ser un instint de supervivència.
Quan una dona està en zel, abans de tenir la regla, es vesteix d'una manera més provocativa, parla d'una manera més atraïent i té més ganes de sexe (aquí vaig tenir un flaix d'una dona vestida de moc representant l'anunci tirant-se a sobre del mascle...bufff m'ho vaig treure ràpid del cap).
Personalment jo, com a dona, dies abans de la regla, si d'alguna cosa tinc ganes és de menjar! menjo compulsivament i tinc una "micra" de mal humor perquè em carden mal els pits i els ronyons. Si això és el meu zel...com no vingui el mascle amb una rajola de xocolata i uns taps per les orelles si vol consumar...ho porta clar!

Us adjunto l'enllaç perquè no té desperdici: http://www.tv3.cat/videos/2363269

L'aura, connecting people

Com un turró...

...Sentir com es fon el fred de la nit, veure com la neu son petites esferes de cotó que més tard ens abrigaran, com un parell de copes signifiquen molt més que les de la vitrina culé, com un àpat pot acompanyar tant i com es manufacturen els desitjos...no té preu.
Res més lluny que voler compartir.
Test de familia, branques d'amics i l'amor d'estrella...quin arbre tan ben parit.
Sé que moltes vegades he dit que els Nadals, ja no son el que eren. El record que tinc de xica no és ni de tros com ho visc ara. No sé pas de qui és la culpa, però tampoc cal buscar culpable. Simplement passa. El que per sort no ha passat és la il.lusió que sempre tinc. I es que viure tot això envoltada de qui més estimes...és molt gran.
Evidentment tampoc falta l'enyor. Enyor dels qui ja no seuen al meu costat, però també dono la benvinguda als nous ocupants. Tot va lligat, podria parlar de cercle tancat però tampoc és ben bé això, podria parlar d'extrems que circulen en el sentit de les agulles d'un rellotge constant i vital, formant una mena de cercle desigual i heterogeni, però d'igual magnitud i intensitat.
No he adornat els vidres ni he fet pessebre. Procuro tenir els vidres ben nets per veure millor, i puc veure les meves figures pràcticament a diari.
Què més puc demanar?
Tampoc he fet carta als reis, he preferit escriure aquí, perquè els meus reis sumen més de tres (no faré cap comentari sobre els camells...)i quan xiscli el despertador, obriré els ulls, que també van ser un regal.

Esperant la cavalcada al carrer...




L'aura.

Hasta la campanilla...

...Como dijo Fito: Todo lo que no aprendí, nunca se me ha olvidado. Encambio lo que aprendo, a veces, se me olvida.
Quizá el próximo 28 de diciembre lo vea en concierto en el inocente ombligo del país, y digo quizá porque poco me atrevo ya a decir las palabras "seguro" y "nunca".
De todos es oído el : Nunca digas de éste agua no beberé, pues aún así, parece que nos volvemos sordos con el tiempo o quizá nuestra razón tendria que ser detenida por omisión de socorro.
Cuando algo toca la parte más íntima de tu lengua sientes el sabor más amargo y automáticamente decides usar sólo la punta para degustar lo más dulce.
Digo "decides" pero pocas veces se memoriza.
Sigues bebiendo de la misma agua aunque te la sirvan en jarras con filtro. Bebes pensando que quizá así, esta vez no amargue pero lo que en realidad importa es que nunca dejes de tener sed. No puedes sobrevivir sin beber lo quieras o no.
Somos un 70% de agua y debemos mantener el equilibrio aunque la postura duela.
Tampoco estoy insinuando que se deje de beber alcohol, no es esa precisamente mi intención, de todos es sabido que el alcohol cura (así de sanos estamos todos...)es más: Diós, como Don Simon, ¡convirtió el agua en vino!
Sólo pienso que Peter Pan es un macarra que siempre intenta (y consigue) llevársela al huerto.




Nunca jamás dejeis que os congelen.
L'aura.

...Incomunicaos, jamás.

...No hace falta que sea viernes 13 para que ocurra algo espantoso.
Te levantas por la mañana como cualquier ser que cotiza para ver como el fuego viste de negro tu jornada y ¿qué haces?



Primero te asombras, luego te sientes triste y lo mejor de todo, comprobar que estamos todos.
Concierto de Macaco para sentirme más presente en este puerto y hacerte tuyas las palabras del maese Manel: i a vegades ens ensortim.
Desdel principio, las banderas sólo han servido para separar personas, países, pero existe una del código naval que particularmente me encanta y aunque no soy muy amante de las banderas esta es especial por su significado: quiero comunicarme.

La palabra escrita, para mí, es el mayor logro de la humanidad.
Ningún fuego es capaz de destruir la comunicación, ya sea escrita o pronunciada.
Brindo por ella y por ello. No más almas ignífugas, no más pasos atrás si no son para coger carrerilla, no más dolor material y más lágrimas por seguir.
Del negro al gris, del gris al blanco y del blanco a la transparéncia.
Cromática elemental para los que la han olvidado.

Así de templaria, así de inflamable.
L'aura.