Diuen que una imatge val més que mil paraules....realment el que sentia no es podia explicar.Moltes felicitats Sònia & Carles.
La padrineta L'aura.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Benvingut Sergi !!!!
Diuen que una imatge val més que mil paraules....realment el que sentia no es podia explicar.
dilluns, 15 de setembre del 2008
Al costat de la dificultat, està la facilitat...
És el meu desig :
Jo, com a arbre més vell de l'indret i en plena possessió de les facultats que encara em resten, deixo testament per a tota fauna i flora que seguir-ho vulgui.
He viscut força i he vist molt. Guardo records del lloc on vaig nèixer i sàvies paraules sentides quan era llavor.
En aquells temps altres vents bufaven per altres terres atmonyegant les branques que aguantaven el meu fruit. De les lliçons en silenci dels grans arbres del bosc on aprenia la senzilla magestat que ens ha de governar, les maneres de viure i veure les coses d'animals i plantes, les seves filosofies respectives, la joia i el drama, la bellesa i la crueltat del planeta així com la bellesa en la crueltat, la crueltat en la bellesa, la tragicomèdia natural i l'heterogènia unitat de la que en formem part.
Aprenía les llegendes de la història de la vida en la terra, les formes que ens han donat, la lluita per la supervivència d'espècies extingides, la immutable lògica, el sentit de tot plegat.
El bosc que avui veig és diferent. Altres vents aixequen fullaraca per entre les branques seques. Llavors errants cauen sobre cendra erma d'incendis forestals engegats per algun foll. Els que sobrevivim en l'agonía d'un aire enrarit patim atacs als que estem poc avisats, atacs nous, salvatges...estranys?
Hi ha una bèstia nova al món. Jove i beneita, infant terrible i criatura malcriada. Te'n puc explicar poques llegendes, poc en sabien els avantpassats d'ells i massa en sabem tots nosaltres.
Sabem que trenca esquemes, sabem que viola escriptures, sabem que practica la competència amb el medi i amb la pròpia raça més enllà de les necessitats de supervivència, pel que sembla ha oblidat d'allà on vé i es creu diferent del mico. Se'ns ha separat, va de fill pròdig quan el que és, és un fill de puta. És contradictori, inventa medicines i armes, contaminants i partits verds, poesia i política, amor i prostitució. És diferent en una cosa, és cert: pensa! pensa! pensa! (no fa gran cosa més) quan s'ho ha pensat tot tant que ha armat el més gran merder, creu que ha descobert un gran què, vet aquí la diferència, no només enginya artificis, se'ls creu i quan no funcionen creu en un nou artifici per a reparar l'anterior i encara ho emmerda més.
Però sobreviu. Sobreviu fins ara. I crec recordar que és el que tots nosaltres temem.
Som aquí perquè gaudim de viure i viure és el que volem. El que és més dubtós, és que un sistema de depredació com aquest arribi a sobreviure gaire temps. A la nostra evitem els excessos, la nostra llei és natural no l'ha implantada ningú, no hi ha jutges ni infractors ( la justícia és un altre dels seus artificis ). Si un elefant devora una sabana deixant-la deserta, l'elefant morirà de gana i el desert hostatjarà noves espècies. No té més sentit renyar l'elefant que renyar-me a mi per provar de captar aigua per les meves arrels.
Una de les gràcies del món en que he viscut és la llibertat. Si el bosc on vaig madurar s'havia mantingut igual durant segles no era perquè no hi hagués més remei, no era perquè totes les formes vives seguíem una mena de codi inviolable, era perquè els nous comportaments, o bé resultaven en fracassos i s'extingien o bé tenien més sort i oferien filosofíes alternatives, aleshores s'incorporaven a la comunitat.
La meva última voluntat és doncs: ànims. Potser sóc només una vella escorça passada de moda, però, tal i com ho veig, tot segueix igual, res no canvia més del que cal, no es pot aturar el món des de dintre, la Terra seguirà girant durant uns quants anys més i nosaltres a dintre, i sinó hi som nosaltres hi seran els nostres fills, que son nosaltres tot i ser ells. Si veus el cel gris, i el terra brut, si respires toxines i beus verí, si s'extingeixen espècies senceres...pensa que el nou vingut no està fora del món, només s'ho pensa, treballa des de dintre d'un sistema que ha aguantat molt i no se'n podrà sortir i intentar actuar-hi alhora.
No creieu que és tan fàcil acabar amb nosaltres. Viu! si es crema un bosc, llença llavors, si es mor un món, prepara una nova colònia en un racó resguardat per quan es pugui colonitzar. No temis la mort, busca la vida, que el vent fred no faci callar l'ocell, que el caçador no faci creure a la llebre que no hi ha amagatall. Ells només tenen la tècnica nosaltres tenim la vida! no oblidis que ells també son vius, pensen que la seva rucada és valentía, però el que tenim devant és un altre animal i pot fins i tot ser intel.ligent. N'hi ha que tenen seny i tot. No et confiis més del que et pertoca, no cal dir-ho, però tampoc menys, saps que sinó et perdries quelcom. No els podem negar el dret a evolucionar, i la tradició ens parla molt bé de l'evolució.
El meu darrer desig és ben senzill: VIU LA VIDA.
P.D.: Jo ja he complert la meva part narrativa, ara ho hauràs d'interpretar tu sola.
No te preocupes por el ayer: ha pasado...No te angusties por el mañana: aún no llega...Vive, pues, sin nostalgia ni esperanza:tu única posesión es el instante.
Ens veiem, una abraçada.
L'aura.
Jo, com a arbre més vell de l'indret i en plena possessió de les facultats que encara em resten, deixo testament per a tota fauna i flora que seguir-ho vulgui.
He viscut força i he vist molt. Guardo records del lloc on vaig nèixer i sàvies paraules sentides quan era llavor.
En aquells temps altres vents bufaven per altres terres atmonyegant les branques que aguantaven el meu fruit. De les lliçons en silenci dels grans arbres del bosc on aprenia la senzilla magestat que ens ha de governar, les maneres de viure i veure les coses d'animals i plantes, les seves filosofies respectives, la joia i el drama, la bellesa i la crueltat del planeta així com la bellesa en la crueltat, la crueltat en la bellesa, la tragicomèdia natural i l'heterogènia unitat de la que en formem part.
Aprenía les llegendes de la història de la vida en la terra, les formes que ens han donat, la lluita per la supervivència d'espècies extingides, la immutable lògica, el sentit de tot plegat.
El bosc que avui veig és diferent. Altres vents aixequen fullaraca per entre les branques seques. Llavors errants cauen sobre cendra erma d'incendis forestals engegats per algun foll. Els que sobrevivim en l'agonía d'un aire enrarit patim atacs als que estem poc avisats, atacs nous, salvatges...estranys?
Hi ha una bèstia nova al món. Jove i beneita, infant terrible i criatura malcriada. Te'n puc explicar poques llegendes, poc en sabien els avantpassats d'ells i massa en sabem tots nosaltres.
Sabem que trenca esquemes, sabem que viola escriptures, sabem que practica la competència amb el medi i amb la pròpia raça més enllà de les necessitats de supervivència, pel que sembla ha oblidat d'allà on vé i es creu diferent del mico. Se'ns ha separat, va de fill pròdig quan el que és, és un fill de puta. És contradictori, inventa medicines i armes, contaminants i partits verds, poesia i política, amor i prostitució. És diferent en una cosa, és cert: pensa! pensa! pensa! (no fa gran cosa més) quan s'ho ha pensat tot tant que ha armat el més gran merder, creu que ha descobert un gran què, vet aquí la diferència, no només enginya artificis, se'ls creu i quan no funcionen creu en un nou artifici per a reparar l'anterior i encara ho emmerda més.
Però sobreviu. Sobreviu fins ara. I crec recordar que és el que tots nosaltres temem.
Som aquí perquè gaudim de viure i viure és el que volem. El que és més dubtós, és que un sistema de depredació com aquest arribi a sobreviure gaire temps. A la nostra evitem els excessos, la nostra llei és natural no l'ha implantada ningú, no hi ha jutges ni infractors ( la justícia és un altre dels seus artificis ). Si un elefant devora una sabana deixant-la deserta, l'elefant morirà de gana i el desert hostatjarà noves espècies. No té més sentit renyar l'elefant que renyar-me a mi per provar de captar aigua per les meves arrels.
Una de les gràcies del món en que he viscut és la llibertat. Si el bosc on vaig madurar s'havia mantingut igual durant segles no era perquè no hi hagués més remei, no era perquè totes les formes vives seguíem una mena de codi inviolable, era perquè els nous comportaments, o bé resultaven en fracassos i s'extingien o bé tenien més sort i oferien filosofíes alternatives, aleshores s'incorporaven a la comunitat.
La meva última voluntat és doncs: ànims. Potser sóc només una vella escorça passada de moda, però, tal i com ho veig, tot segueix igual, res no canvia més del que cal, no es pot aturar el món des de dintre, la Terra seguirà girant durant uns quants anys més i nosaltres a dintre, i sinó hi som nosaltres hi seran els nostres fills, que son nosaltres tot i ser ells. Si veus el cel gris, i el terra brut, si respires toxines i beus verí, si s'extingeixen espècies senceres...pensa que el nou vingut no està fora del món, només s'ho pensa, treballa des de dintre d'un sistema que ha aguantat molt i no se'n podrà sortir i intentar actuar-hi alhora.
No creieu que és tan fàcil acabar amb nosaltres. Viu! si es crema un bosc, llença llavors, si es mor un món, prepara una nova colònia en un racó resguardat per quan es pugui colonitzar. No temis la mort, busca la vida, que el vent fred no faci callar l'ocell, que el caçador no faci creure a la llebre que no hi ha amagatall. Ells només tenen la tècnica nosaltres tenim la vida! no oblidis que ells també son vius, pensen que la seva rucada és valentía, però el que tenim devant és un altre animal i pot fins i tot ser intel.ligent. N'hi ha que tenen seny i tot. No et confiis més del que et pertoca, no cal dir-ho, però tampoc menys, saps que sinó et perdries quelcom. No els podem negar el dret a evolucionar, i la tradició ens parla molt bé de l'evolució.
El meu darrer desig és ben senzill: VIU LA VIDA.
P.D.: Jo ja he complert la meva part narrativa, ara ho hauràs d'interpretar tu sola.
No te preocupes por el ayer: ha pasado...No te angusties por el mañana: aún no llega...Vive, pues, sin nostalgia ni esperanza:tu única posesión es el instante.
Ens veiem, una abraçada.
L'aura.
dimarts, 9 de setembre del 2008
Principi d'incertesa
He despertat. La pena em domina.
Llargs anys he passat amb vosaltres, els quals em nego a resumir, absolutament cada detall conta.
Físicament lluny, la meva ment plora a diari i el meu cor pateix afonía de cridar-vos.
Sento que estic enmig d'una cruïlla, carregant una motxilla buida esperant a omplir-la una altra vegada, amb la ment en blanc i els ulls fixes a un senyal, on a la dreta hi sou vosaltres, a l'esquerra tinc el meu refugi de pau i on darrere em queda el camí fet aquests darrers 5 anys.
No sé on dirigir-me, però tinc la necessitat de desplaçar-me.
Uns em demaneu que torni, d'altres que no marxi...tantdebò hi hagués un indret en el que poguéssim conviure tots plegats.
Físicament no existirà mai aquest indret, però us confesso que en cada somni hi arribo.
El nus que tinc al coll estrangula la paraula tabú i aprofitant que dins de lo dolent sempre hi ha algo bò, interpreto que és un senyal per no dir-la encara.
Animant-vos a tots durant anys, he descuidat el fet d'aplicar-m'ho a mi mateixa, i ara necessito més que mai de la vostra memòria.
Mentrestant, m'he assegut. Amb les cames creuades, el meu cap reposa dins els palmells de les meves mans, amb els ulls tancats i al mig de la cruïlla, resto esperant a que el vent aprengui l'argot del meu cor i em confessi a cau d'orella el camí escollit.
L'aura.
Llargs anys he passat amb vosaltres, els quals em nego a resumir, absolutament cada detall conta.
Físicament lluny, la meva ment plora a diari i el meu cor pateix afonía de cridar-vos.
Sento que estic enmig d'una cruïlla, carregant una motxilla buida esperant a omplir-la una altra vegada, amb la ment en blanc i els ulls fixes a un senyal, on a la dreta hi sou vosaltres, a l'esquerra tinc el meu refugi de pau i on darrere em queda el camí fet aquests darrers 5 anys.
No sé on dirigir-me, però tinc la necessitat de desplaçar-me.
Uns em demaneu que torni, d'altres que no marxi...tantdebò hi hagués un indret en el que poguéssim conviure tots plegats.
Físicament no existirà mai aquest indret, però us confesso que en cada somni hi arribo.
El nus que tinc al coll estrangula la paraula tabú i aprofitant que dins de lo dolent sempre hi ha algo bò, interpreto que és un senyal per no dir-la encara.
Animant-vos a tots durant anys, he descuidat el fet d'aplicar-m'ho a mi mateixa, i ara necessito més que mai de la vostra memòria.
Mentrestant, m'he assegut. Amb les cames creuades, el meu cap reposa dins els palmells de les meves mans, amb els ulls tancats i al mig de la cruïlla, resto esperant a que el vent aprengui l'argot del meu cor i em confessi a cau d'orella el camí escollit.
L'aura.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Per molts "grams" parella !!
Ternaleros!
Una vegada més ens hem reunit per acompanyar al Dufyks i a la Sirene en el dia més especial de les seves vides.
Arribada dels núvis amb helicòpter i la nostra espectacular sortida amb autocar blindat (tanta por fem???)...
El vestit vermell de la núvia anava a conjunt amb els nostres ulls ja que el joc de tu tries entre les drogues i les vermelles sempre acaba guanyant el mateix color...(sense contar el "tiro" al plat..jajaja).
350 convidats i 2 equips : Elegància contra el nostre glamour alternatiu...
.. per les "women in black"
... pels del "lado oscuro"
P.D.: Si demà no estic tan espessa com una galleda de merda us prometo un resum més detallat, la ressaca d'avui em fa tenir DE TODO MENOS CASPA!!
... val a dir kel viatge de tornada a l'autocar va ser estel.lar.
L'aura Bolson de la Comarca.
divendres, 5 de setembre del 2008
¿ De dónde vienen los jefes ?
Hoy el día lo voy a dedicar a los jefes/as de cualquier oficina del mundo mundial.
En mi vida laboral me he pasado más tiempo entre ordenadores, impresoras, teléfonos, bolis punta fina, cinta correctora con dispensador lateral, tampones, clips normales y de mariposa, hojas Din-A4 e infinidad de material y mobiliario típico de un despacho que sirviendo copas...
Durante todo este tiempo, un estrecho vínculo entre jefes y la prole me ha llevado al final de mi estudio sobre la siguiente raza: los jefes.
Creo que son descendientes directos de tribus indias. Me explico :
Existen los jefes "Mayas", los cuales se caracterizan por su falta de puntualidad a la hora de empezar su jornada laboral y nada más cruzar la puerta de entrada, sueltan un airado : " MAYA-MAO ALGUIEN?? ".
Estos carecen de peligro puesto que no suelen ser conflictivos, se limitan a encerrarse en su despacho decorado con sumo ( ¿¿de piña??) cuidado y a juego con su personalidad fictícia.
Luego tendriamos el caso de los más peligrosos que existen..los jefes " Arapajoes "....
Estos se caracterizan por ser excesivamente puntuales en sus puestos, con un rostro más serio que un plato de arroz y con un vestuario propio de un enterrador.
Durante toda la jornada parece que no existan pero no os engañeis, os están vigilando constantemente. Llegada la hora de plegar se te plantan delante más tiesos que un cirio y te dan más trabajo con una mirada maligna en la cual se puede leer : ARA-PA-JOÉ NO PLEGAS!!
En fin, en esta selva laboral, no nos queda otra que seguir las teorias Darwinistas...o evolucionamos y nos adaptamos al medio o nos vemos en las oficinas del INEM.
Un abrazo,
L'aura.
En mi vida laboral me he pasado más tiempo entre ordenadores, impresoras, teléfonos, bolis punta fina, cinta correctora con dispensador lateral, tampones, clips normales y de mariposa, hojas Din-A4 e infinidad de material y mobiliario típico de un despacho que sirviendo copas...
Durante todo este tiempo, un estrecho vínculo entre jefes y la prole me ha llevado al final de mi estudio sobre la siguiente raza: los jefes.
Creo que son descendientes directos de tribus indias. Me explico :
Existen los jefes "Mayas", los cuales se caracterizan por su falta de puntualidad a la hora de empezar su jornada laboral y nada más cruzar la puerta de entrada, sueltan un airado : " MAYA-MAO ALGUIEN?? ".
Estos carecen de peligro puesto que no suelen ser conflictivos, se limitan a encerrarse en su despacho decorado con sumo ( ¿¿de piña??) cuidado y a juego con su personalidad fictícia.
Luego tendriamos el caso de los más peligrosos que existen..los jefes " Arapajoes "....
Estos se caracterizan por ser excesivamente puntuales en sus puestos, con un rostro más serio que un plato de arroz y con un vestuario propio de un enterrador.
Durante toda la jornada parece que no existan pero no os engañeis, os están vigilando constantemente. Llegada la hora de plegar se te plantan delante más tiesos que un cirio y te dan más trabajo con una mirada maligna en la cual se puede leer : ARA-PA-JOÉ NO PLEGAS!!
En fin, en esta selva laboral, no nos queda otra que seguir las teorias Darwinistas...o evolucionamos y nos adaptamos al medio o nos vemos en las oficinas del INEM.
Un abrazo,
L'aura.
dijous, 4 de setembre del 2008
La Nº13
La gente pasa y pasa siempre tan igual....el ritmo de la vida NOS parece mal...
Mai un trajecte relativament curt havia significat tantes coses alhora, oi?
Tot té la seva explicació:
Trobada a la plaça, somriures i rialles sinceres, retrovisors a lloc i el cigarret apunt...
Canvi de rasant, tercera i avall, la cançó nº13 és l'escollida...
Calada profunda i mentre s'expulsa el fum s'apuja el volum de l'equip de música....
Agafem aire alhora i a plè pulmó entonem a capel.la la nostra cançó...
(Pell de pilota de bàsquet)
No és ben bé la lletra ( o sí, depenent del cas ) però la melodía carregada de sentiment va en paral.lel amb les nostres sensacions...
Reduïr, el "repeat" intermitent a la pantalla i una mena de calma irracional se'ns apodera....JA HEM ARRIBAT.
Per el camí que juntes fem, i que mai oblidarem.
Va x tu Marta.
The Show must go on...
El pròleg d'aquest any ha estat carregat de fortíssimes emocions ( molta impotència i dolor per la pèrdua de grans amics, plors, ràbia,enyorança... ) però alhora gràcies a tu, he anat despertant cada dia amb una mica més de sol, i gràcies a la teva paciència i a la meva voluntat gairebé em llevo amb les ulleres de sol posades....Un cop es toca fons només queda un camí, totalment ascendent, per tant, tot i que costi moltíssim, el recorregut pot ser infinit, mentre que de cara avall, tot és sinònim de límit.
Costa pujar, però sempre és molt més fàcil si vas agafat de la mà...Saps que no sóc persona d'excessos i que per tant no "ascendiré" més del que cal.
M'agraden les coses petites ( ho saps ) per la senzilla raó en que crec que tot lo petit es pot fer gran i que en el cas que tingui un final, la ferida mai serà tan gran, tot i que sempre dependrà de la intensitat..
Àgata, fins molt aviat.
L'aura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)